dimarts, 24 de febrer del 2015

Els Lletraferits 4

Primers treballs conjunts
Dilluns passat, en el dinar dels Lletraferits, vam començar una activitat ben curiosa: vam fer una sèrie de "cadàvers exquisits" però amb la salvetat que, per ser els primers, sí que podíem veure allò que havien escrit els companys.
Us deixe un enllaç on explica què és un cadàver exquisit per si algú vol aprofundir en la tècnica però així, d'entrada, us avance que el van posar de moda els surrealistes...

I ací us deixem els nostres cadàvers... En castellà, en valencià... 

I a més,  us proposem un joc: voteu els 3 que més us agraden i els seguirem, a veure com acaba la cosa...

Cadáver 1
Se encontraba perdido en aquella multitud. Un tumulto de sensaciones inundaba su pecho mientras intentaba asimilar lo que acababa de ver: eran ellos, huyendo, un recuerdo de hace tanto tiempo, cuando eran pequeños, un recuerdo que había encerrado en lo más profundo de su mente hasta que esa imagen lo evocó, lo arrancó de las tinieblas de su psique. Era una imagen de momentos felices en los que parecía que nada malo podría pasar. Aquella imagen le dejó en estado casi catatónico mientras ante sus ojos la realidad se hacia patente.
¿Una imagen? ¿Un humo? Esos vapores que matan desde el olvido, desde la infancia más recóndita. Un trauma que hacia la adultez, avanza. Pero no! Era una imagen, eran recuerdos, eran de verdad… Él ya no podía soportarlo más, le costaba respirar… Como un espejismo, como un sueño lo olvidó, volvió a aquel recóndito lugar de su mente. Es posible que nunca volviera a salir…

Cadáver 2
Mírame a los ojos, mírame amor mío.
Dímelo, verazmente, aún no exhales
un último aliento de amor íntimo.
Que guarde en estos momentos finales
el recuerdo de tus ojos en los míos…
Mírame a los ojos, mírame amor mío.
Como aquel primer instante
como en el segundo en que nos conocimos
deja que me pierda en ese profundo abismo
En ese abismo de tinieblas y rocío…
Mírame una última vez, mírame por que te miro…
Mírame aunque muera hoy de frío.

Cuando el bardo terminó su cantar, la audiencia quedó maravillada. Señores y damas observaron extasiados mientras los ecos del último acorde aún flotaba en la estancia. Y en un rincón, lágrimas de un último suspiro se desbordaban, anhelantes y ansiosas de ser aquel amor, aquel “amor mío”…

Cadáver 3
No hi ha res tan important com dir la veritat, mirar als ulls i saber que les paraules són certes…
Com de certes són aquestes paraules?
Ens les dius ací o allà?
Si de cas no són certes les lletres?
Sempre iguals
                       Ací
                                   Allà
Ni lletres ni paraules. No hi ha una veritat més certa que la natura de l’home és ser mentider i només davant la mort renuncia a eixa vilesa.
Quina terrible contradicció! És més cert que l’home és mentider, però l’amor, no en lletres ni paraules, és el xiuxiueig de l’ànima. Una ànima que sempre és veritat, que sempre és claredat… Per tant, si l’ànima és un xiuxiueig i la mentida només paraules, la veritat és un crit al món que és silenciat per ambdues. I no hi ha més veritat que allò que habita a l’ànima i és tan preuat allò que atresora, que és guardat amb mentides.

Cadáver 4
La noche es oscura, nuestras caras se iluminan con el fuego de las armas que empuñamos. El miedo se adentra en nuestros cuerpos, se exterioriza en nuestros ojos. El miedo es nuestro peor enemigo: no empuña armas pero empezó esta guerra… Paso tras paso el terror aumenta. Miles de cuerpos cubren toda la llanura, haciendo imposible avanzar sin pisar cuerpos con rostros conocidos, con el sufrimiento plasmado para siempre en sus inmóviles caras.
Y aparecen, como sombras en mitad de la noche, túnicas negras, teñidas de un rojo espeso, danzando entre sus víctimas, generando un baile de sables que acaban separando el alma de sus contrincantes. Una marea negra de muerte. Una marea imparable de aniquilación.
No era suficiente con tener que luchar, sino que teníamos que hacerlo a muerte, ayudando a los pocos compañeros que quedaban en pié, mirándonos mientras nos defendíamos de aquellas túnicas negras que nos atacaban.
Blandió su espada ante las tropas, un destello: el de la luna ardiente. Aquella luz fosfórica deshizo el aire, atravesó las túnicas… en llamas…

Cadáver 5
No veia res. Ja no sabia si era pluja o eren les meues llàgrimes. Ja no sabia si eres tu o una il·lusió. L’aigua besava la terra, tot era fang, era la nostra tomba d’argila. Els peus soterrats, l’ànima… Ja no sabia on era.
Caminava sense destí amb l'únic desig de fugir de mi mateix però, era possible això?
Aquell moment… Tu cridant el meu nom… Cridant que havia de córrer, que no havia de mirar-te mai més… I jo fugint d’aquell moment, fugint de tu, fugint del meu amor desgarrant el meu cor. No podia seguir al teu costat, era impossible. T’estimava tant que fins i tot em feia mal… Era un dolor intens de saber que t’estimava i això no estava bé, per molt que tu també m’estimares… No estava bé, per això fugia…
“La tragèdia dels paiassos: riu per fora, per dins plora…” com diria la cançó. Ho recordes? Sembla que ara, cada gota, al fang, siga una nota desdibuixada…

Cadáver 6
Todo comenzó con un simple copo de nieve que dejó de ser copo cuando se convirtió en nieve. Y allí estaba yo, tumbado sobre el césped del jardín de la vecina, cubriéndome lentamente de nieve, como una manta que me arropaba aquella oscura noche, sin estrellas, sin luna, sin nubes, solo negro, como su pelo, como mis ojos… El frío de la nieve me mantenía despierto, alejado de las ensoñaciones que luchaban por adueñarse de mi mente y que tan imposibles me parecían. Con la única preocupación de entrelazar suavemente mis dedos entre sus mechones azabache, con el único objetivo de grabar en mi mente cada una de sus curvas, de sus pecas, cada partícula de su olor, de forjar un momento eterno junto a ella, junto a esa vecina que llegó antes que la nieve y cuando la nieve cambió el paisaje, ella cambió su vida. Aquella apariencia dulce, cercana, alegre, un día de invierno cambió. Con la nieve dejó de sonreír, de hablar con los vecinos, de salir al jardín… Por eso me tumbé allí, bajo la nieve… Necesitaba volver a verla…

Cadáver 7
Un camí que s’allarga
Fins el caire de la taula.
Catorze passes que se’n van
A fer classe de batxillerat.
Una classe que s’espanta
D’un examen que ja acaba
Perquè res ha contestat
La classe de batxillerat.
La nota arribarà
I la classe plorarà
Perquè res ha contestat
La classe de batxillerat
Les llàgrimes es confonen amb els llibres,
Desdibuixen les paraules dels quaderns.
Plors i rialles es mesclen
Formant un soroll estrident
I de sobte, arriben les notes
Arriba la Parca, segant il·lusions
I els pares als fills castiguen
Sense amics, festes ni diversions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada